EL CELLER DE LA PUNTAIRE

El Celler de la Puntaire avui és un somni, demà serà una realitat.
Hem triat donar aquest nom al nostre somni, al nostre projecte per raons sentimentals: volem crear un lloc on tornar. Semblant a aquella casa real o imaginària de la nostra infància, càlida i confortable, familiar i segura, el lloc on algú sempre ens espera, on cuidaran de nosaltres.Però també un lloc estimulant i refrescant, un lloc on ens informin i ens donin més que aliments i emocions. Un lloc on despertar-nos del llarg somni en el qual hem caigut tots inexorablement i lentament, a partir d'aquell dia en el qual vam haver d'allunyar-nos de la terra i del mar per a sobreviure.
En el món de l'alimentació i de la gastronomia són temps de difícil definició.
Són els temps de l'emoció.
Emoció que atordeix, que t'entra per la boca (moltes vegades deliciosament, cal dir-lo) i acaba en la butxaca (buidant-lo). Emoció elitista, exclusiva. Temps en els quals ens proposen menjar i beure per a viure noves sensacions, temps en els quals el comensal no té perquè saber el que hi ha en el plat: ha de fiar-se i deixar-se dur pels seus sentits a través d'una nova, meravellosa experiència.
Però també són els temps de la responsabilitat.
Es parla molt de consum responsable. Són temps en els quals sembla ser un deure, una prioritat i un dret alimentar-nos de forma sana i responsable . Però l'única solució que se'ns oferix és gastar més diners. Allà van molts aliments sí ecològics però cars. Han de ser-lo? Poden deixar de ser-lo?
Quants ens vam preocupar seriosament del que mengem? D'on ve, quant ha viatjat, que està fet i com, per qui (o quins) ha estat manipulat aquest mos que ens fiquem en la boca? Quants ens vam preocupar seriosament d'on acaben els diners que tan veloçment surten de la nostra butxaca quan comprem menjar i begudes per a les nostres famílies? Millor no saber-lo: no tenim temps.
Són els temps de la rapidesa.
Caldria poder parar un moment i buscar una solució, però no hi ha temps i quan hi ha temps no hi ha energia. Estem sempre cansats i si no ho estem és perquè tenim tanta pressa que ja no sabem com estem. I quan no es té temps es necessiten mes diners. Els diners que compren la velocitat però no compren el temps, compra l'atordiment però no compra les emocions, compra marques però no compra qualitat. "No tinc temps de triar el que menjo i el que bec. Pagaré a algú que triarà per mi: la assistenta dels avis, els anuncis de la tele que em duen a aquella prestatgeria del super tan a mà...". Dóna igual. Són temps difícils en els quals no ens fiem de ningú però estem obligats a deixar en mans alienes la responsabilitat de nodrir-nos, guarir-nos, cuidar dels nostres fills, dels nostres vells, divertir-nos i fins i tot d'emocionar-nos.

" El comensal industrial és, de fet, algú que no sap que menjar és un acte agrícola, que ja no sap o imagina les connexions entre el menjar i el terrer, i qui és per tant necessàriament passiu i acrític... Encara recordem (de vegades) que no podem ser lliures si les nostres ments i veus estan controlades per un altre. Però no hem arribat a entendre que no podem ser lliures si el nostre aliment i les seves fonts són controlats per un altre. La condició del consumidor d'aliments passiu no és una condició democràtica. Una raó per a menjar de manera responsable és per a viure en llibertat." - Wendell Berry

No és fàcil oferir solucions, però buscar-les ja és una gran cosa.
Gràcies a tots els quals s'estan esforçant.